El vessant oest del Serrat d’en Muntaner no té un aspecte gaire engrescador, no obstant la majoria de vies que hi trobem bé valen una visita, gràcies sobretot, al bon rocam i el savoir faire dels seus aperturistes, que han sabut aprofitar al màxim les possibilitats que ofereix la paret. Abierto hasta el atardecer, posseix…
La Cara de Mico o Agulla del Mirador es troba a un dels paratges més encantadors de Montserrat; a cavall entre els Gorros i la Plantació, aquest racó de Bellavista transmet una tranquil·litat i una calma difícils d’entendre si no ens hi hem passejat mai. L’agulla, a l’ombra de la Gorra Frigia resulta una atalaia…
Sense vies fàcils, exceptuant la històrica via Normal, la Momieta amaga a la seva vessant est una de les més delicioses escalades de Sant Benet, la GAM. Ningú amb un mínim de sensibilitat i bon gust per l’escalada pot quedar indiferent després d’ascendir els dos primers llargs d’aquesta petita joia mig oblidada, pedra de toc…
De totes les Agulles les Bessones són les més arrogants i les seves Arestes Brucs les més temudes i respectades. Una alternativa bastant més tranquil·la per guanyar el cim de la Bessona Superior és la via Atardeceres. De dificultat molt raonable, la via ens ha deixat un sabor agredolç, per un equipament si més no…
La Sensenom és una agulla d’elegància primaria, que serveix de fita per indicar on acaben les Agulles i comencen els Frares. L’aresta sud és una enorme rampa que ens convida a grimpar més que escalar fins al seu cim. Una línia de calaix i sense complicacions, bona pedra de toc per iniciar-se en l’escalada o…
Navegar per aquest magnífic pany de conglomerat, que és la cara oest de la Pastereta, cercant la millor opció, esdevé tot un repte difícil de rebutjar i la “Sac de Paciència” un bon desafiament per posar-nos a prova; dues tirades de bona continuïtat sobre aquests forats tant característics del sud montserratí i un equipament encertadíssim,…
La MMT és una de les darreres vies obertes a la Plantació i per ara la més llarga. Com tantes altres vies de la factoria Masó, l’itinerari va enllaçant una sèrie de ressalts poc interessants fins arribar a la roca de Sant Martí. És aleshores quan trobem els passatges més bonics de la via i…
Ll bell mig d’Agulles, la Filigrana s’eleva discreta, com un delicat capritx, que espera pacient ser escalada. Per arribar al seu minvat cimall ho podem fer a través de la via Original (degana de l’agulla i famosa perquè els seus primers ascencionistes van fer servir un clau cimentat per assegurar-se) o per l’elegant via Normal,…
L‘Agulla Gran del Pas del Príncep s’eleva contundent i vertical, oferint-nos a la seva assolellada vessant sud una de les vies històriques de Montserrat: la GEDE de l’Agulla Gran, oberta l’any 1956, amb una primera tirada de sisè grau emblemàtica, que ha restat com una lliçó d’exposició, de la més genuïna finura montserratina i de…
Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura i l’Agulla del Frare de Baix, una de les més humils de Montserrat, amaga el que sens dubte és un dels quarts més deliciosos del massís. Divertidament acrobàtic i amb un ambient excepcional, no podem fer altra cosa que treure’ns el barret una vegada i…
La Integral Puerta de la Roca és un d’aquells itineraris que per excepcionals s’han d’assaborir amb calma, degustant cada una de les tirades, desvetllant cada un dels moviments que ens permetran navegar amb naturalitat per aquests deliciosos murs d’aspres còdols i bons forats.
La Graffiti és un itinerari força complert on cada tirada és una sorpresa: des de fissures i diedres, passant per plaques, slabs i fins i tot una curta xemeneia, tot això comprimit en 200 metres de via. Pràcticament equipada, lliure de matolls (tant comuns a altres vies de la zona) i amb roca que va…
Lluny de ser només una variant de la concorreguda Guateque, amb la que comparteix tres tirades, la Mil·lennium ens regala una escalada engrescadora, on hi destaquen els llargs superiors, en especial la sisena tirada, una columna vertical amb molt ambient i roca de primera. El resultat és una via mantinguda i variada, on gaudirem de…
De totes les vies de la Paret de la Codolosa, La Tribu és sens dubte la més exigent en quant a grau. Perfectament equipada i amb un esperit marcadament esportiu, la via ens posarà a prova a la sortida de la segona reunió per superar una potent panxa amb uns metres força goril·les.
La Iona és una curta via, com totes les d’aquest sector de Montserrat, que guanya amb tres llargs de corda el poc definit Esperó de la Salut. Es tracta d’una escalada ràpida, totalment equipada amb parabolts, de dificultat progressiva i amb una bona darrera tirada en placa vertical, mantinguda, tècnica i sobre bona roca.
La privilegiada orientació d’aquest vessant del Pollegó Est converteix les vies d’aquesta zona en un bon destí pels mesos més freds. “Son de la Llarga” és la més assequible de les opcions que tenim en aquest pany de paret. Resseguint al peu de la lletra una de les fissures més evidents del sector, ens ofereix…
La Normal de La Campana fou oberta, entre d’altres per en Jordi Casasayes “Haus”, destacat escalador de la postguerra, amb primeres tant impressionants com la Haus-Estrems La Mòmia. Així doncs, aquesta curta escalada té un regust 100% clàssic que ens demana que l’assaborim imaginant com fa quasi 70 anys, els pioners evolucionaven per aquest terreny…
El Rave és un d’aquells antulls estrambòtics que ens acostuma a regalar la geologia de Montserrat. De modesta alçada i cim ínfim, l’atracció d’ascendir-lo es torna una rebequeria irresistible. Així, el dia que ens decidim a pujar-hi ho hem de fer amb prou temps per poder gaudir del subtil plaer del cim, envoltat de la…
Hi ha vies que són especials perquè aconsegueixen treure de dins nostre el millor que tenim. La Salvadó-Àlava n’és un bon exemple. Escalada obligatòria i obligada, demana que oblidem les assegurances i ens centrem en entendre l’entrellat de conglomerat se’ns presenta, per un cop desxifrat, revelar-nos que cada pas, cada moviment són una afirmació de…
La majoria d’Arestes Brucs són vies modestes en quan a llargada però nobles i autèntiques en quan a concepció; solejades cares sud que amb una inclinació amable ens permeten gaudir d’una escalada d’allò més clàssica, on el que impera és la lògica de saber trobar el camí natural fins al cim. L’Aresta Brucs del Dumbo…
La Còmix, injustament oblidada (potser per una ressenya que no la deixa gaire bé a la guia de Montserrat Sud) bé es mereix una segona oportunitat. La via mai serà una clàssica, però la marca Ballart ens assegura un mínim de qualitat en aquest amuntegament anàrquic d’esperons que és el Serrat dels Monjos. Una primera…
El bucòlic Malanyeu sempre ens rep agraït, oferint-nos la calidesa de la seva roca tant particular, encara que sigui per fer una via amb tant poca substància com la Badalona. Només destacar el primer llarg, amb una secció central prou tècnica i mantinguda, que ens demanarà certa col·locació. La resta és pura excusa per arribar…
La Prenyada és una de les quatre grans de Sant Benet -juntament amb l’Elefant, La Mòmia i La Panxa del Bisbe- i probablement una de les agulles amb geometria més complexa i variada de Montserrat. Amb un vessant nord amb rutes tant exquisides com “L’Esperó Màgic” o la “Cerdà-Pokorski” hi destaca pel vessant contrari la…
Encarada al sud i a raser dels vents dominants la Paret de la Codolosa és el darrer recurs quan el fred no ens deixa escalar a cap altra banda del Serrat. El seu aspecte poc engrescador amaga però, un grapat de Aproximació: Anant amb cotxe cap a les coves de Salnitre (Collbató) deixem el vehicle…
Escalada sense cap mena de substància que ens deixa del tot indiferents. Només recomanable si tenim ganes d’ascendir l’agulla o bé per aquells que s’inicien com a primers de corda, trobant una ascensió fàcil i segura per anar agafant confiança amb la corda per sota.
Trescadors incasables del massís, els germans Masó encerten amb aquest original itinerari que guanya la Roca de Sant Cugat pel seu vessant est, ascendint primer, per l’estrambòtica Agulla del Patchwork. La via és divideix en dues parts: Un primer llarg per coronar l’agulla adossada, amb roca discreta però amb regust clàssic; i dos llargs més…
La Presidenta és una de les agulles més intrigants del Serrat, amagada al mig del bosc i difícil d’observar, posseïx un dels vessants sud més contundents de La Plantació. De les tres vies que s’atreveixen amb l’arrogància d’aquest pany la Jerónimo és la més assequible, però no per això perd interès. Dues tirades sobre roca…
Pujar dalt del Barretet i relaxar-nos mentre ens delectem amb una de les millors panoràmiques de la zona del Sentinella justifiquen per sí mateix la llarga aproximació; i si a això hi afegim una roca de primera qualitat i un itinerari curt però divertit ja tenim excusa per arribar-nos a aquesta original agulla amb forma…